INICI
PROGRAMACIÓ Cicle
FOTOS Cicle
INTÈRPRETS del cicle
ABEL MUS (1907-1983)
=> Biografia
=> Catàleg d'obres
=> Discografia
=> Bibliografia
Contacte
 

Biografia

Inici esperançador

Abel Mus va nàixer el 22 d’abril de l’any 1907 a Borriana. Als vuit anys començà els seus estudis musicals, iniciant-se en el món del violí amb Vicente Tàrrega, germà del famós guitarrista. Prompte destacaria entre els seus companys i dos anys després decidiria desplaçar-se a València on rebria classes amb Monzonís, violinista borrianenc amb cert renom dins el País Valencià. Tot i el canvi, la família Mus es va adonar que era insuficient i aviat van buscar suport econòmic perquè Abel, i la seva germana, pogueren continuar els seus estudis a l’estranger. Aquest ajut el van trobar a la diputació de Castelló, la qual va pensionar tots els estudis dels Mus a la capital francesa.

Estudis a Paris

A París, Abel Mus, qui aleshores encara s’anomenava Abelardo, va estudiar entre d’altres amb els mestres Bilewski, Brun i Nadaud. Va ingressar al Conservatoire Nationale de Musique et de Declamation de París el 1921 i allí va aconseguir els primers diplomes internacionals de solfeig i violí el 1924, els quals eren els més importants que oferia el centre.

Êxit i consagració a París

Poc després accediria a l’Ecole Supérieure de Musique et Declamation de París, on el 1926 guanyaria per unanimitat el primer premi del seu concurs anual. El 1931 aconseguiria per oposició la plaça de professor d’aquest mateix centre. La seva carrera artística començava a projectar-se internacionalment. Les primeres gires per França, Espanya i Anglaterra se succeïen, estrenant-hi obres de Rodrigo, Palau, Nin i d’ell mateix, obtenint fantàstiques crítiques en tots els concerts que hi oferia. A París va fer concerts a la Sala Gaveua i a la Pleyel, que eren de les més importants de la capital i va rebre crítiques magnífiques que arribaven a comparar-lo amb Ysaye. A poc a poc, el nom d’Abelardo Mus era més sol·licitat per totes les societats filharmòniques de l’Estat.

Torna a Castelló.

L’any 1932, per diverses raons, decideix tornar a la seva terra natal i emprendre-hi nous reptes, essent sense cap dubte el més important el de fundar i dirigir el primer Conservatori de Música de Castelló. Fins a l’esclat de la Guerra Civil va lluitar incansablement per aconseguir l’oficialitat del centre, cosa que desgraciadament no va poder fer a causa de la forta oposició d’un grup de músics, a la passivitat de les institucions i al cop d’estat del 36. Tot i la curta vida del centre, aquest va aconseguir el reconeixement de musicòlegs de tota la República i s’hi van desenvolupar interessants projectes.

Durant aquests anys no va descuidar ni molt menys la seva faceta com a solista, donant concerts per tota la Península, destacant-ne els oferts amb la Banda Municipal de Barcelona davant d’un auditori de més de 7.000 persones, tal com relata la premsa de l’època.

Dificultats durant la Guerra Civil

Durant el conflicte bèl·lic, Abel (el 1938 es va acurtar el nom i passà a dir-se Abel) va treballar com a intèrpret i traductor a les Brigades Internacionals de Benicàssim, va composar un himne republicà, va oferir concerts per a les tropes, va dirigir Ràdio-València..., però també va patir tot tipus de venjances i represàlies dels seus enemics. Sols com a exemple, cal dir que va ser empresonat amb falses acusacions en diverses ocasions, unes vegades com a feixista i d’altres com a comunista o republicà.

Una vegada acabada la guerra, Mus no ho va tindre fàcil per a recuperar el prestigi de què gaudia abans del conflicte, sobretot pel seu pas per la presó. Afortunadament i paradoxalment va tornar a donar concerts gràcies a un sindicat franquista, que el va contractar per oferir recitals per tota Espanya. Abel va ficar la música i el violí per davant de tot, durant tota la seva vida, i no tenia cap problema d’oferir aquests tipus de concerts, si això li permetia pujar a l’escenari i expressar-se a través de la música.

Una nova vida a València.

El 1943 es van convocar oposicions per fundar l’Orquestra Municipal de València i Abel hi va guanyar la plaça de concertino. Al capdavant d’aquesta orquestra va estar fins a la seva jubilació l’any 1972. La feina de l’orquestra la va desenvolupar paral·lelament a la seva carrera com a solista i durant la dècada dels quaranta va oferir una gran quantitat de concerts per tot l’Estat, obtenint un reputació i prestigi que pocs violinistes espanyols tenien; com a exemple sols cal dir que va ser portada de l’important revista musical Ritmo l’any 1947.

Gira a Argentina i Xile

La seva vida prendria una nova direcció el 1948, quan va firmar, amb una empresa de concerts sudamericana, un contracte que el portaria pels teatres més importants de l’Argentina i Xile. La crítica i el públic l’hi van acollir com un autèntic virtuós del violí, els teatres n’estaven sempre plens, havia de repetir-hi concerts per la gran quantitat de gent que volia escoltar-lo..., i ell ho agraïa amb la seva música i amb una mitjana de tres bisos per concert. El seu pas per Sudamèrica va ser realment fructífer, ja que a l’èxit assolit a teatres com el Colón de Buenos Aires, o el Municipal de Santiago de Xile, hem de sumar-hi l’enregistrament d’obres de compositors espanyols que va fer amb la famosa discogràfica Casa Odeón, a més de diverses retransmissions en ràdios argentines. Dos anys després, i malgrat tots els triomfs, va haver de tornar a València, on continuà amb l’Orquestra, els concerts i la important labor pedagògica que va dur a terme durant tota la seva vida.

 Orquestra Nacional del Caire
El prestigi que tenia com a concertino i pedagog va fer que el 1962 rebera l’oferta de fundar al Caire una escola de músics, com la que tenia a Alcoi, i entrara a formar part de l’Orquestra Simfònica del Caire. D’aquesta manera, Mus i set músics valencians més, es van desplaçar a Egipte per engrossir les files d’aquesta orquestra simfònica. L’aventura va durar sols un any, ja que no tot el que els havien promès es va complir, i decidiren tornar a València.

Final de vida. Entre Barcelona i València

Allí va romandre fins que el 1972 es va jubilar a l’Orquestra de València i se’n va anar a Barcelona, on va estar quatre anys més com a concertino de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Des del moment que deixà de pujar als escenaris, tant com a solista com a concertino, la seva vida va deixar de tenir sentit i les malalties van anar consumint el seu cos, que finalment s’apagava el 23 de gener de

 

Text extret de l'article de Daniel Gil publicat 
a la Revista Artres
del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana. nº 3 

 

 


Este sitio web fue creado de forma gratuita con PaginaWebGratis.es. ¿Quieres también tu sitio web propio?
Registrarse gratis